INESTABILITAT
Quim Monzó
Tip que li arrenquessin la ràdio del cotxe un cop i un altre, el senyor Trujillo se n’hi va fer instal·lar una que es podia treure i posar. Així no l’hi pendrien mai més.
Va sortir del taller de reparacions al volant del cotxe i escoltant una emissora. Era una bona ràdio. Sempre, quan arribés a casa i deixés el cotxe a l’aparcament comunitari, trauria la ràdio, se la ficaria sota el braç i pujaria cap a casa. Quan anés a l’oficina faria el mateix. El cas és, doncs, que duria la ràdio sota el braç ben poca estona. De l’aparcament comunitari al seu pis i de l’aparcament de l’oficina a l’oficina: en tots dos casos viatges amb ascensor, curts. Per això no l’amoïnava gaire haver-la de dur sota el braç. Si l’hagués hagut de dur pel carrer s’hi hauria repensat. Sempre havia menyspreat els que van pertot amb la ràdio del cotxe sota el braç. Li feien ràbia, quan els veia a les barres dels bars, amb l’aparell al costat de la copa. O a les botigues, arrossegant-lo de taulell en taulell, sense perdre’l mai de vista, encara que el dependent hi posés quinze camises al damunt.
Per això, una setmana i mitja més tard es va aturar de cop al mig del carrer i es va mirar l’aixella. ¿Què feia, ell, amb la ràdio del cotxe sota el braç? ¿Com era possible que no hi hagués parat esment fins que s’havia allunyat quinze metres del cotxe? Havia anat al centre de la ciutat a comprar i, després d’una estona exasperant donant voltes i voltes sense trobar lloc on aparcar, quan finalment l’havia trobat havia tret la ràdio d’una manera mecànica. La tensió acumulada per la dificultat de trobar un espai on aparcar havia fet que (un instant) el cervell, autònom, considerés una ximpleria sense importància aquella reticència seva a anar pel carrer amb la ràdio sota el braç. Per això no se n’havia adonat fins quinze metres més endavant. Se sentia ridícul. Va tornar enrere, va obrir el cotxe, s’hi va asseure amb la ràdio a les mans. ¿On podia deixar-la? ¿Sota el seient? Potser el possible lladre la veuria, per la finestra del darrere. ¿A la guantera? Va mirar el carrer, per veure si algú l’observava. Ningú. Va obrir la guantera, va ficar la ràdio dins i la va tornar a tancar. Va sortir del cotxe. Es va assegurar que la porta era ben tancada i va fer cap a la primera botiga. Hi va comprar unes sabates verdes.
Quan, tres quarts més tard, va tornar carregat de bosses es va trobar que li havien trencat el vidre de la finestreta esquerra i li havien robat la ràdio.
L’endemà va tornar al taller de reparacions. Va fer que li tornessin a posar el vidre de la finestreta i una altra ràdio. A la tarda va passar a recollir el cotxe i va tornar a casa amb dubtes. ¿Què faria d’ara endavant? Si només havia d’anar a casa o a l’oficina, no passava res: duria la ràdio posada i, un cop arribat, la trauria i la pujaria a casa o a l’oficina. Però si anava a qualsevol altre lloc (a comprar, a un restaurant) no la deixaria al cotxe, perquè si l’hi deixava l’hi robarien.
Per això la nit següent es va trobar circulant amb cotxe sense ràdio. Cosa que odiava. Li agradava molt, sentir música mentre conduïa. A més, ¿per què s’hi havia fet posar una ràdio si al capdavall l’havia de deixar a casa? Va decidir que, mentre no resolgués el dilema, deixaria el cotxe a l’aparcament i aniria amb taxi.
Precisament dins d’un taxi, cinc dies més tard va arribar a la conclusió que era idiota gastar-se cada dia una fortuna en taxis mentre el cotxe s’estava a l’aparcament, acumulant pols. Va pensar a vendre-se’l, el cotxe. Però de seguida va bandejar la idea: era fruit tan sols de la indignació i, per tant, desmesurada. Hi havia d’haver una solució que potser el neguit li impedia trobar. De moment, faria una cosa: com que el rebentava agafar taxis tenint el cotxe a l’aparcament (per no haver d’agafar el cotxe sense la ràdio, ni amb la ràdio si després l’havia de portar al damunt), es quedaria a casa, sense sortir. A més, en cas de necessitat imperiosa li quedava la possibilitat d’anar a peu, al bar, a la botiga o al restaurant, on fos que volgués anar. Aquest determini, però, li limitava molt el camp d’acció; a menys que acceptés trigar tres hores per anar a un lloc i tres hores per tornar-ne.
Al vuitè dia de quedar-se cada vespre a casa, avorrint-se, va treure la tele del quarto dels mals endreços, on l’havia ficada unes setmanes abans, quan va començar a sortir amb aquella noia que considerava que tornava a estar bé no mirar la televisió. Li va treure la pols. La va endollar. Hi feien una pel·lícula amb Jean-Louis Trintignant. Al cap d’un quart, la pantalla es va tornar magenta. Va apagar el televisor. El va desendollar, va tornar a deixar-lo al quarto dels mals endreços. Va agafar l’americana, va sortir al carrer, va caminar fins a un basar que hi havia tres carrers més enllà, va comprar un televisor (de pantalla rectangular, enorme), va tornar a casa acompanyat de l’instal·lador, el va connectar (el televisor) i va buscar el canal on feien la pel·lícula amb Jean-Louis Trintignant.
Quan es va acabar la pel·lícula van fer un telefilm el protagonista del qual era el fill d’un policia que, sense que son pare se n’adonés, l’ajudava a resoldre els casos. Després, les notícies. Després, un concurs d’endevinar paraules. Per participar-hi, prèviament havies d’enviar una etiqueta d’una coneguda marca de conserves vegetals dins d’un sobre amb el nom, l’adreça i el telèfon. D’una pila triaven un sobre. Si era el teu, et telefonaven i havies de respondre (en directe) una pregunta senzilleta. Si l’encertaves, podies participar en el joc i tractar d’endevinar, lletra a lletra, quina paraula formaven els quadrats en blanc que hi havia en un plafó. Cada quadrat, una lletra i una foto. Les fotos: de diverses quantitats de diners, d’un apartament a la costa, d’un lot d’electrodomèstics, d’un temple de Bangkok, d’una càmera de vídeo, d’una bicicleta, d’un cotxe i d’una platja caribenya. Cada una indicava el premi obtingut. Com més senzilla la lletra, més baix el premi. Com menys habitual, un premi més gros. Si el concursant optava per vocals o consonants fàcils, en trauria poca cosa. Si per aconseguir premis forts deia lletres poc habituals, probablement no les encertaria i es quedaria sense completar la paraula, cosa que li impediria aconseguir tots els premis possibles.
L’endemà mateix va comprar un pot de conserves vegetals de la marca requerida, en va retallar l’etiqueta i la va enviar. Una setmana més tard, va veure com triaven la seva carta. Immediatament li van telefonar. Li van fer la pregunta senzilleta. ¿De quin dels següents productes no en feia conserves la marca patrocinadora: de pèsols, de mongeta tendra, de tonyina o de pastanagues? Va respondre correctament: de tonyina. Van passar al plafó amb la paraula misteriosa. El senyor Trujillo va anar dient lletres. Va completar la paraula: «inestabilitat». A les as hi havia feixos de vint-i-cinc mil pessetes. A les is, feixos de cinquanta-mil. A les tes, feixos de cent mil. A la essa, un televisor amb teletext i, a la ena, un apartament a la costa.
L’apartament era en una casa de tres pisos, amb jardí comunitari. El veí del pis de sota era un holandès calb que es passava el dia cuidant les flors, un d’aquells jubilats nòrdics que decideixen passar els últims anys de vida en un país càlid i barat, on els diners de la jubilació s’allarguen amb facilitat. Els veïns del pis de dalt eren una parella. Se’ls trobava sovint a l’escala, o els sentia moure’s pel pis. Hi anaven els dissabtes al matí i se’n tornaven els diumenges a la tarda. El senyor Trujillo hi anava cada cap de setmana. Sortia de la ciutat el divendres a la tarda (amb el cotxe i la ràdio engegada) i hi tornava el diumenge, quan es feia fosc.
Un dissabte, els veïns de dalt el van convidar a sopar. Va acceptar. Ella es deia Raquel. Ell, Bplzznt. Van sopar avocats amb gambes i salsa rosa i rosbif amb salsa marró. Van pendre dues ampolles de vi. Van posar música. El matrimoni va ballar. Després, mentre el Bplzznt preparava uns whiskies, la Raquel, rient, va obligar el senyor Trujillo a ballar amb ella. La proximitat de la dona el va excitar. Acabada la cançó, es va asseure al sofà. La parella també s’hi va asseure. Li van explicar en què treballaven, quant de temps feia que s’havien casat. Volien tenir molts nens. El senyor Trujillo se’n va anar a la una de la matinada. Es va adormir escoltant com la parella xerrava durant força estona.
L’endemà al migdia van trucar a la porta. Eren la Raquel i el Bplzznt, que se n’anaven a la platja. El van convidar a afegir-s’hi. Com que no tenia res a fer, va acceptar. Van anar a una cala que la Raquel i el Bplzznt coneixien, amagada i amb tres roques grans dins de l’aigua, equidistants. No hi havia ningú més, a la cala. Van ajeure’s a les tovalloles. La parella va anar a banyar-se. Es van allunyar fins a una de les roques, uns cent metres endins. El senyor Trujillo es va endormiscar. El van despertar uns crits. Es va aixecar. A pocs metres de la roca, la Raquel agitava els braços, demanant ajut. El senyor Trujillo es va llançar a l’aigua. No era gaire bon nedador. Quan va arribar-hi se sentia esgotat, però es va afegir als esforços de la Raquel per trobar el Bplzznt. Infructuosos. De tornada a la platja, la Raquel li va explicar entre plors que el Bplzznt havia començat a nedar cap a una altra roca i, a mig camí, havia començat a demanar ajut. Segurament, una rampa.
La policia va trobar el cadàver unes hores més tard. El van enterrar dos dies després. Durant tres caps de setmana, la dona no va anar a l’apartament. El quart, sí. Quan el senyor Trujillo va sentir passes al pis de dalt, va pujar-hi. La dona se li va llançar als braços i va arrencar a plorar. La proximitat de la dona l’excitava. De les carícies als cabells per consolar-la van passar als petons. Es van asseure al sofà agafats de les mans. De tant en tant, ara l’un ara l’altre deixava anar una de les mans, agafava el mocador i s’eixugava les llàgrimes. Aquell mateix vespre van decidir casar-se. Es van casar el divendres següent. Un cop casats, van decidir vendre un dels dos apartaments. Van desfer-se del del senyor Trujillo, perquè si es desfeien del de la Raquel per ocupar el del senyor Trujillo podia passar que els nous veïns del pis de dalt fossin sorollosos. Amb els diners que en van treure van condicionar el pis que el senyor Trujillo tenia a la ciutat. Dos anys més tard van tenir un nen. Li van posar Bplzznt, en memòria del marit mort. Al cap d’un any van tenir una nena. La parelleta! Li van posar Clara, que era el nom de la mare del senyor Trujillo. El tercer fill (dos anys després) també va ser nena. Li van posar Chachachà.
Cada matí de dia feiner, abans d’anar a l’oficina el senyor Trujillo agafa la cartera i el nen amb una mà i les nenes amb l’altra i els porta a escola. Ara, el Bplzznt ja té sis anys, la Clara cinc i la Chachachà tres. Primer deixa el nen a primer. Després, la nena gran al parvulari i la petita a la guarderia. Tot seguit, el senyor Trujillo baixa l’escala, saluda algun pare o alguna mare que es troba pel camí, fa pessigolles al cap d’algun nen conegut, i se’n va cap a l’aparcament. S’asseu al cotxe i treu la ràdio de la cartera: se l’ha comprada, la cartera, per poder-hi dur la ràdio amagada, quan porta els nens a escola. Encaixa la ràdio a lloc, l’engega, sintonitza una emissora, es cobreix la cara amb les dues mans i, amb totes les forces de què és capaç, intenta plorar, però no se’n surt mai.
© Quim Monzó. Tots els drets reservats